El sector terciari, també anomenat sector de serveis, ha estat considerat tradicionalment un calaix de sastre en el qual s’ha inclòs qualsevol activitat econòmica que no cabia dintre del sector primari ni del sector secundari.
Efectivament, aquest sector agrupa activitats summament heterogènies, com ara el transport, l’emmagatzematge, les comunicacions, el comerç a l’engròs i al detall, l’hoteleria, la banca, les finances, les assegurances, el turisme i altres serveis de tipus molt diferents, tant privats com públics (serveis sanitaris, educatius, etc.). L’Administració pública té un paper cada vegada més important dins d’aquest sector.
En definitiva, es pot concloure que el sector terciari engloba una sèrie d’activitats econòmiques, conegudes amb el nom de «serveis», que no produeixen béns materials de manera directa. La importància econòmica d’aquest sector tendeix a incrementar-se amb el nivell de renda, raó per la qual el sector terciari té, avui dia, un pes creixent als països més desenvolupats.
Des dels anys setanta, l’economia de l’Estat espanyol ha anat evolucionant progressivament cap a la terciarització. En l’actualitat, aquest sector ocupa el primer lloc pel que fa a l’ocupació i també al valor de la producció, amb un 60,3 % i un 63 %, respectivament. Els subsectors més importants són, d’una banda, els financers i els relacionats amb la prestació de serveis especialitzats a les empreses, i de l’altra, el sector públic (que inclou ensenyament, sanitat i altres serveis socials).
Aquest fenomen s’ha produït a totes les comunitats autònomes, malgrat que hi ha importants diferències regionals. La terciarització màxima de l’ocupació s’observa a les Balears, les Canàries i Madrid, mentre que la Rioja, Galícia i Castella-la Manxa se situen a l’extrem oposat. Pel que fa al valor de la producció del sector terciari, sobresurten Madrid, Catalunya i Andalusia enfront de la Rioja, Cantàbria, Navarra i Extremadura, que ocupen les últimes posicions.
1.- EL SECTOR TERCIARI O DE SERVEIS
La naturalesa del sector serveis
La divisió clàssica de les activitats econòmiques en tres sectors resulta insuficient en l’actualitat per delimitar de manera absoluta la naturalesa del sector terciari o de serveis. Sovint s’ha considerat aquest sector com una mena de conjunt heterogeni en el qual s’han inclòs tota una sèrie de tasques que no encaixaven dins de les activitats extractives, de la fabricació de manufactures i de la producció agropecuària. Així, cal remarcar com a mínim dues qüestions rellevants al respecte:
a) La primera qüestió és l’heterogeneïtat del sector serveis, en el qual s’inclouen activitats econòmiques de qualificació molt diversa, com ara el repartiment de propaganda a domicili i la investigació científica, per posar dos exemples ben diferents l’un de l’altre. Per aquest motiu, algunes vegades també es considera que hi pot haver un sector quaternari, fins i tot quinari o bé terciari decisori, per classificar els serveis segons el grau de qualificació i la capacitat que tenen de generar rendes més altes.
b) La segona qüestió és que, tradicionalment, s’ha considerat que les activitats incloses en el sector terciari tenen en comú el fet que són intangibles, a diferència de la manufactura, que és tangible, i que no són emmagatzemables, ja que la producció i el consum del servei són instantanis.
Però aquestes són unes consideracions que ja no es poden mantenir estrictament, ja que en una economia desenvolupada la prestació de serveis acostuma a necessitar instruments i equips fabricats, de la mateixa manera que la producció de béns porta aparellats determinats serveis (disseny, investigació i desenvolupament, gestió de personal, etc.).
Per tant, avui no podem continuar considerant l’activitat econòmica com un conjunt de compartiments estancs i aïllats, cada un dels quals constituiria un dels tres sectors tradicionals. Al contrari, actualment aquesta activitat forma un tot continu en el qual els productes són el resultat de la combinació de béns i serveis, i la inclusió d’un producte o d’una activitat en un sector econòmic o en un altre depèn, fonamentalment, que en la proporció final pesen més els béns o els serveis que hi han intervingut. És a dir, el fet de delimitar la naturalesa dels serveis està més relacionat amb les funcions que es duen a terme que no pas amb els béns produïts, unes funcions que no estan connectades directament amb la manipulació i la transformació material de béns, i el consum de les quals és intangible (però no immaterial) i més o menys instantani.
1.2 La tipologia dels serveis
De la dificultat de delimitar la naturalesa dels serveis es deriva la tasca, no menys complexa, que representa intentar fer-ne una classificació. Davant l’enorme diversitat de tipologies i de criteris que es poden adoptar per establir-la, potser el més senzill és referir-nos a la relació elaborada pel Cens Nacional d’Activitats Econòmiques (CNAE), el qual enumera els serveis següents:
• Comerç, restaurants, hoteleria i reparacions.
• Transport i comunicacions.
• Serveis a la producció: institucions financeres, assegurances, serveis prestats a les empreses i lloguers.
• Altres serveis.
1.3 La terciarització de l’economia espanyola
La terciarització de l’ocupació a l’Estat espanyol és un fet des dels primers anys setanta, moment en què la població activa d’aquest sector va superar la dels altres dos sectors. Però si això era cert en el conjunt de l’Estat, el 1973 aquesta tendència només es concretava a 15 províncies, quasi totes costaneres i relacionades amb el fenomen turístic, mentre que les altres 35 mantenien el predomini d’ocupacions agràries o industrials. Al cap de dues dècades, el 1996, només en una província (Lugo) la població activa no era majoritàriament terciària, perquè encara hi predominava el sector primari.
Tanmateix, l’ocupació no és un indicador gaire significatiu, perquè les classificacions d’activitats en voga, com ja hem dit abans, converteixen aquest sector en una mena de calaix de sastre en el qual cap tot allò que, per exclusió, no troba lloc als altres dos sectors, sense possibilitat de distingir activitats amb precisió en unes estadístiques que, d’altra banda, com que s’han modificat les categories i classificacions del CNAE, impossibiliten qualsevol intent de seguir la dinàmica del sector de manera fiable. De tota manera, alguns estudis recents subratllen, d’una banda, que els subsectors que més han crescut han estat els financers i els relacionats amb la prestació de serveis especialitzats a empreses, i de l’altra, el paper del subsector públic.
L’anàlisi de la producció també planteja problemes semblants, malgrat que potser amb aquesta es pot mesurar més bé el pes real del sector serveis en l’economia espanyola, i evitar el biaix que es pot produir per una possible inflació d’actius en subsectors poc dinàmics i fins i tot marginals.
El fet més significatiu és l’evolució cap a la terciarització de la producció a totes les comunitats autònomes.
• El 1973, cap d’aquestes no se situava als vèrtexs de màxima concentració, i la majoria era a la franja en qui el valor de l’agricultura era reduït. No obstant això, destacaven les Balears, les Canàries i Madrid perquè eren properes al vèrtex de màxima terciarització, i Astúries i el País Basc perquè eren properes al de més pes industrial, amb llocs intermedis per a Catalunya i Cantàbria. Per la seua banda, Castella i Lleó, la Rioja i Extremadura quedaven en una zona propera al centre, amb un notable component agrari però amb una lleugera tendència cap al vèrtex terciari, i tot just superaven el 40 % del VAB en aquest sector.
• Tanmateix, el 1985 aquesta distribució es va simplificar enormement i hi va haver una comunitat, les illes Balears, que va traspassar el llindar de la màxima concentració del VAB en aquest sector serveis -molt a prop hi havia les Canàries i Madrid-; el més destacable, però, és que totes les comunitats, sense cap excepció, es van agrupar en l’estreta àrea de la meitat inferior de la franja esquerra del triangle, cosa que vol dir que el pes d’aquest sector ja havia igualat o sobrepassat el 50 % del total.
En conjunt, per tant, la terciarització de l’economia espanyola ja no és una tendència, sinó una realitat de trajectòria ràpida i conseqüències importants; de manera que, tot i que el sector terciari encara no ha ocupat la posició que fins al 1975 havia correspost a la indústria com a factor explicatiu principal del creixement urbà, el seu desenvolupament i les seues pautes de localització tendeixen cap a la reorganització estructural de la xarxa urbana i els seus centres de gravetat.
1.4 Les causes de la terciarització
Entre les causes principals d’aquesta evolució de l’economia es poden esmentar les següents:
• L’Estat espanyol exporta serveis, en els quals disposa d’infrastructures tècniques i organitzatives favorables per fer una oferta atractiva que genere ingressos importants. Això és el que passa amb el turisme, pel qual, gràcies als atractius naturals, l’estructura hotelera i la millora dels transports, el país ingressa una quantitat elevada de divises que han servit per equilibrar la balança de pagaments, per importar béns necessaris en altres sectors productius i per impulsar i modernitzar l’estructura socioeconòmica de les principals àrees i regions turístiques.
• L’augment de la renda per càpita i del nivell de vida de la població espanyola, derivat del desenvolupament industrial juntament amb les noves necessitats sorgides com a conseqüència dels canvis socials i culturals, augmenten la demanda de serveis destinats al consum final, i es pot afirmar que a l’Estat espanyol s’ha passat d’una societat consumidora de béns a una societat consumidora de serveis. Si bé és cert que una oferta de béns àmplia incrementa, al seu torn, la demanda de serveis complementaris d’aquests béns (reparacions, manteniment, transports públics i comunicacions, principalment), són, tanmateix, els serveis no complementaris els que més han crescut en els últims anys: ensenyament, sanitat, servei domèstic, lleure, cultura i esport.
• Atesa la interrelació dels serveis amb la resta de les activitats econòmiques, els serveis a empreses i els serveis intermedis en els processos de producció influeixen decisivament en la millora de la productivitat del conjunt d’aquestes mateixes activitats. Les noves tecnologies permeten (o bé obliguen, segons els casos) racionalitzar i externalitzar fora de l’explotació agropecuària i de la factoria industrial determinades funcions que han assolit un grau d’especialització alt, com per exemple les següents: serveis de projectes, consultoria, assessorament, comunicacions, serveis financers, etc. D’aquesta manera, es pot considerar que un sector de serveis avançats forma part de la infrastructura econòmica capaç de fomentar el desenvolupament i la competitivitat; a més, com que els serveis estan més vinculats als mercats i menys a les matèries primeres que la indústria, es poden situar amb una certa independència d’aquella, i així permeten, simultàniament, canvis en els mateixos factors de localització industrial.
• El comportament del mercat de treball també ha influït en el desenvolupament dels serveis de maneres molt variades. En aquest sector, la productivitat mitjana augmenta a un ritme lent, i el capital no ha arribat a substituir la mà d’obra d’una manera tan clara com en la indústria, per la qual cosa encara es considera que té un cert caràcter de «refugi» per als treballadors excedents dels altres dos sectors econòmics i per a la població femenina, una part important de la qual treballa en el sector terciari.
• El paper del sector públic ha estat fonamental en el creixement dels serveis a l’Estat espanyol. D’una banda, la nova estructura política i territorial ha generat 17 administracions autonòmiques al costat de l’Administració central, a la qual cosa s’hauria d’afegir la creació de nous llocs de treball públics a les corporacions locals. Aquest augment no s’ha de veure com una simple inflació del funcionariat, ja que una bona part d’aquests nous llocs de treball corresponen a l’assumpció per les administracions autonòmiques de noves competències sorgides després de la descentralització política. D’altra banda, la generalització de l’Estat de benestar ha incrementat la despesa pública en ensenyament, sanitat i altres serveis socials, amb l’augment consegüent dels serveis públics.
1.5 Els serveis i el territori
· Les diferències regionals
Tot i que més endavant tractarem amb profunditat els desequilibris territorials de l’Estat espanyol, ara podem avançar una classificació senzilla de les comunitats autònomes segons les característiques del sector terciari.
• Un primer grup estaria constituït per Catalunya i Madrid, comunitats especialitzades en activitats financeres, serveis a les empreses i, en general, serveis destinats a la venda, tot i que a Madrid també tenen un gran pes els serveis de l’Administració central.
• En un altre grup de comunitats autònomes predominen els serveis destinats al consum (comerç, hoteleria, transports, béns immobles). Així, les Balears i les Canàries s’han especialitzat en el turisme i el comerç; la Comunitat Valenciana en el comerç i en altres serveis destinats a la venda; el País Basc, Navarra i Cantàbria en el transport i en el grup indefinit d’«altres» serveis destinats a la venda.
• A la resta del territori de l’Estat dominen els serveis no destinats a la venda, sovint d’escassa qualificació, administratius de segon ordre, comercials d’àmbit petit i assistencials de caràcter públic. Òbviament, a escala provincial i local hi ha excepcions, com passa amb l’alta especialització turística d’algunes comarques d’Andalusia.
· Els serveis en l’espai urbà
La ciutat és el territori terciari per excel·lència, en el sentit que els serveis han ocupat i, fins i tot, han organitzat en gran mesura l’estructura de l’espai urbà. En l’actualitat, aquestes activitats han superat el que fins fa poc temps eren els límits del centre administratiu i de negocis, i s’han estès per gairebé tot el teixit urbà. Això no obstant, com veurem a continuació, cada tipus de servei es comporta d’una manera molt diferent.
• El comerç. Actualment, els sectors històrics del petit comerç tradicional es troben en crisi a causa dels canvis que s’han produït en l’oferta (noves tècniques de conservació i de mercat, equipaments, etc.) i també en la demanda (disminució de la periodicitat i la freqüència de compra dels clients, despoblació dels nuclis antics, etc.). Com a conseqüència de la decadència d’aquestes àrees centrals s’han desenvolupat grans superfícies fora del recinte pròpiament urbà, al costat de vies de circulació ràpida, que sovint formen grans centres comercials integrats, en els quals, al voltant d’un gran supermercat, s’estableixen una sèrie de botigues més especialitzades.
• Els serveis a la producció. Mentre que la localització industrial tendeix a una certa descentralització productiva, les funcions estratègiques de les seus socials es concentren cada vegada més en àrees molt concretes dels centres metropolitans (aquest és el cas de Madrid).
• El mercat immobiliari d’oficines. Les grans companyies tendeixen gradualment a abandonar el centre de negocis de les ciutats per instal·lar-se en edificis moderns i funcionals al costat de vies ràpides i en determinats eixos urbans molt representatius (per exemple, la Diagonal de Barcelona).
• L’Administració. Els serveis administratius i funcionarials, tanmateix, continuen mantenint estratègies espacials més conservadores i ocupen, per regla general, el centre històric de les ciutats; en molts casos es rehabiliten edificis de gran valor històric i patrimonial per fer-los servir com a oficines.
2.- EL TURISME
2.1 L’evolució del turisme a l’Estat espanyol
El turisme com a fenomen de masses es va començar a desenvolupar a partir, aproximadament, del 1950 a causa, sobretot, del creixement econòmic dels països de l’Europa occidental i l’augment consegüent del nivell de renda dels seus habitants, del canvi dels valors socials i culturals (que van generar noves necessitats de lleure en la població) i també de la millora dels mitjans i les infraestructures de transport.
Ja des del final d’aquesta mateixa dècada, l’Estat espanyol es va convertir en una de les destinacions turístiques per excel·lència, amb una oferta basada gairebé exclusivament en el sol i la platja a preus barats i destinada a una clientela massiva d’origen centreeuropeu i nord-europeu i d’una condició econòmica mitjana i mitjana-baixa, que s’allotjava en hotels i apartaments de categoria també mitjana (i, fins i tot, en allotjaments no controlats). Aquest model turístic es va començar a esgotar a mitjan dècada dels vuitanta perquè l’Estat espanyol va deixar de ser un país barat i exòtic, i perquè es va arribar al punt de saturació del mateix model quantitatiu, que no havia sabut donar respostes a problemes importants, entre els quals destacaven els següents: la insuficiència de les infraestructures, la baixa qualitat dels serveis, els impactes negatius en el territori i el medi ambient, i també l’absència de planificació i les deficiències en la gestió, situació que ha provocat una gran dependència d’operadors estrangers.
En l’actualitat es tendeix a millorar la qualitat dels serveis turístics amb una política de reestructuració i control dels allotjaments i, sobretot, d’ampliació de l’oferta a altres activitats de lleure i cultura a més del binomi sol-platja; aquesta ampliació també implica la diversificació territorial de les destinacions de vacances cap a altres punts no situats al litoral, procés en el qual totes les comunitats autònomes no especialitzades en aquest sector estan fent un esforç notable i creixent.
2.2 Els factors
Per moltes possibilitats que tinga un espai per ser turístic, només arribarà a ser-ho mitjançant una intervenció humana que transforma les possibilitats en realitat. D’aquesta manera, l’espai turístic és el resultat de combinar un marc natural de característiques peculiars amb la decisió dels agents socioeconòmics de facilitar una oferta adequada a les demandes de la societat. Per tant, l’organització de l’espai turístic, com la de qualsevol altre espai, està íntimament connectada amb el model econòmic vigent, concreta els processos generals en un territori singular i, a més a més, és variable temporalment i espacial.
Així, doncs, l’Estat espanyol gaudeix d’una àmplia varietat de condicions que, conjuntament, integren una interessant oferta turística basada en diversos factors, els quals, al seu torn, ens apropen als diferents processos i tipologies turístiques.
· Factors naturals
Alguns components del medi físic condicionen l’activitat turística de l’Estat espanyol.
• El relleu és, en general, molt variat i abrupte, característiques que permeten practicar esports de muntanya i d’hivern, com per exemple l’escalada, l’esquí de fons i alpí (Pirineus, Sierra Nevada, Picos d’Europa, Guadarrama), el senderisme (a totes les zones de muntanya de l’Estat), l’espeleologia (a les abundants muntanyes calcàries, en particular al complex càrstic d’Ojo Guareña) i molts altres.
• El clima suau i la generosa insolació mediterrània són uns dels principals atractius turístics de l’Estat espanyol, però cal tenir en compte que la valoració dels elements climàtics depèn de l’activitat de lleure que es pretenga realitzar: el vent, per exemple, és desagradable per als qui volen anar a la platja, però atrau els surfistes (Tarifa).
• Els recursos forestals no són molt abundants a l’Estat espanyol, però complementen el factor relleu i constitueixen un atractiu fonamental en molts espais naturals i, a vegades, per a la caça.
• El mar, gràcies a la quantitat de quilòmetres de costes, és essencial per al turisme, i ofereix platges abundants i oportunitats per a la navegació esportiva. Tampoc no s’ha d’oblidar l’enorme importància de les aigües continentals, que són utilitzades per al termalisme en diversos balnearis (Caldes de Malavella, Alhama de Aragón, La Toja, Arnedillo, Archena ...), per als esports fluvials com ara la pesca als rius del nord de la península, i també per al piragüisme (riu Sella, a Astúries) i per al barranquisme (barrancs de Guara, a Osca).
Però, com veurem a continuació, el turisme de l’Estat espanyol també s’ha vist influït per factors humans, principalment de tipus econòmic, tècnic i cultural.
· Factors humans
Els factors de tipus humà que han influït en el creixement de l’oferta turística de l’Estat espanyol es poden classificar de la manera següent:
• Els factors econòmics consisteixen en el fet que l’increment de les rendes i del nivell de vida ha generat noves necessitats de lleure que s’han pogut satisfer gràcies, d’una banda, a les economies d’escala originades a les comunitats més turístiques i, d’altra banda, a les fluctuacions monetàries que, durant força temps, han fet que l’Estat espanyol siga un lloc de vacances barat per als estrangers provinents de les societats més desenvolupades i riques d’Europa.
• Els factors tècnics no han estat menys importants en l’evolució del turisme a l’Estat espanyol. Entre aquests cal esmentar expressament els següents: la millora dels mitjans de transport -especialment el desenvolupament de l’aviació comercial-, la modernització de les infraestructures de les comunicacions terrestres (gràcies, sobretot, a la construcció de carreteres i autopistes noves i més segures), l’abundant i variada estructura d’allotjaments i, també, les estratègies dels operadors turístics multinacionals, que han monopolitzat l’oferta de vacances barates (algunes vegades, fins i tot, imposant preus baixos als hotelers espanyols).
• Els factors culturals, tan diversos a l’Estat espanyol, constitueixen un atractiu turístic a l’alça. La recerca tradicional de sol i platja es complementa en l’actualitat amb ofertes de caire més cultural: religioses (camí de Sant Jaume, que té una llarga tradició de pelegrinatge), de patrimoni artístic (ciutats Patrimoni de la Humanitat, pinacoteques), festives (Feria de Sevilla, sanfermines), comercials (fires i certàmens), esportives, etc. Entre tots aquests factors culturals, potser també cal destacar el protagonisme que té l’anomenat turisme rural, siga en la versió de segona residència de cap de setmana o de vacances, siga en la faceta més «ecològica» d’allotjament en cases rurals.
2.3 Les regions turístiques
La varietat i potencialitat turístiques del territori espanyol expliquen la diversitat de regions turístiques, tot i que amb un pes notable de les que ofereixen platges i sol abundant. Aquesta diversitat es pot agrupar en els quatre grans conjunts següents.
· La zona mediterrània
A la zona mediterrània peninsular dominen els factors turístics relacionats amb les característiques del medi físic de la platja i amb l’accessibilitat des del centre d’Europa, i a això cal afegir-hi l’existència, especialment en algunes classes socials, d’una tradició d’estiueig anterior a l’arribada del turisme de masses.
• Catalunya presenta dues zones turístiques per excel·lència. D’una banda, la Costa Brava, que rep fonamentalment viatgers estrangers a l’època estiuenca i que, a més, gaudeix de les possibilitats complementàries que ofereix la proximitat de Barcelona. Les comarques més freqüentades són la Selva (Lloret de Mar, Platja d’Aro, Sant Feliu de Guíxols), el Maresme, tot i que molt menys concorregut, i el Baix i l’Alt Empordà, amb emplaçaments més selectes i equipaments nàutics o esportius. D’altra banda, la Costa Daurada, que comprèn les franges de costa que van del Garraf al Vendrell, on predomina la segona residència, i el sud de Tarragona, amb centres de turisme interior massiu a Salou i Cambrils, amb el complement recent d’alguns parcs temàtics d'atraccions (Port Aventura).
• Andalusia presenta una oferta molt variada. Al litoral sobresurten tres zones: la Costa del Sol, on destaquen Marbella (un dels refugis tradicionals de la jet-set), Fuengirola i Torremolinos (amb un turisme interior i més massiu), Màlaga i una part de la costa de Granada; la Costa de la Llum, que comprèn poblacions de Cadis i de Huelva, com ara Barbate, Matalascañas i Punta Umbría, i la Costa d’Almeria, al voltant del cap de Gata, que s’ha incorporat recentment als corrents turístics. Pel que fa a l’interior, Andalusia disposa d’una oferta excel·lent d’esports d’hivern a Sierra Nevada, d’una varietat de turisme urbà i amb inquietuds culturals consolidat (especialment en ciutats amb un gran patrimoni artístic, com ara Sevilla, Còrdova, Granada) i també un pròsper ecoturisme als espais protegits (Doñana, serra de Cazorla).
• La Comunitat Valenciana és un altre dels llocs de platja per excel·lència. Al nord de Castelló hi ha la Costa dels Tarongers o de Azahar (Benicarló, Peníscola, Benicàssim), tradicional destinació d’estiueig interior. La comarca de la Safor, amb centre a Gandia, té una sèrie de característiques similars a l’anterior. La Costa Blanca és més diversa: la Marina (Xàbia, Calp, Altea) reuneix una quantitat important d’estiuejants i residents estrangers; Benidorm és el paradigma del turisme massiu i barat procedent d’altres països d’Europa, mentre que al sud, la comarca de Torrevella és un lloc d’implantació de segones residències.
• La Regió de Múrcia és receptora de turisme interior, però també estranger, que últimament està augmentant. Els centres més importants són La Manga o albufera del Mar Menor i Mazarrón-Águilas.
· La zona atlàntica i la cantàbrica
• Galícia té, fins ara, una oferta turística de dimensions familiars i poc massificada. Les principals zones turístiques costaneres se centren a Rías Altas i Rías Baixas, però en aquesta comunitat és primordial el turisme de caràcter urbanocultural o religiós que arriba seguint el camí de Sant Jaume i s’instal·la en la mateixa ciutat compostel·lana.
• La resta de la cornisa cantàbrica també té una oferta doble. D’una banda, a l’època estiuenca es produeix una gran afluència d’estiuejants a algunes platges d’Astúries i, sobretot, de Cantàbria (El Sardinero, Santoña, Laredo), que atrauen un turisme familiar procedent, principalment, del centre i el nord de la Meseta. Al País Basc, les platges guipuscoanes (Fuenterrabia, Zarauz) també es nodreixen de visitants provinents de l’interior de la península. Així mateix, i especialment a Astúries, els esports de muntanya, el senderisme i el turisme rural en cases de pagès constitueixen un tipus de turisme cada vegada més abundant.
· L’interior peninsular
• Madrid és una de les destinacions més freqüentades pel turisme procedent tant de l’exterior com de l’interior de l’Estat espanyol. Els recursos turístics de caràcter cultural de que disposa són innegables (museus, espectacles, esdeveniments esportius, etc.), però és impossible separar les visites que responen a aquests motius de les que es deuen a les funcions que desenvolupa com a capital administrativa de l’Estat, centre de negocis, certàmens comercials, fires, etc.
• També hi ha un corrent turístic que es dirigeix cap a les ciutats històriques de l’interior: Toledo, Salamanca, Segòvia, Ávila, etc., però que no registren un nombre destacable de pernoctacions perquè solen rebre visites d’un sol dia de durada (viatgers en ruta, des de Madrid, etc.).
• Un lloc especial en el turisme no costaner és el representat per les estacions hivernals, entre les quals destaquen les que es localitzen al Pirineu aragonès (Candanchú, Formigal, Astún, Cerler) i català (Vaquéira-Beret, la Molina), que són les destinacions més freqüentades i, només secundàriament, les de la serralada Cantàbrica, el Sistema Ibèric i el Sistema Central.
• Així mateix, el turisme rural i l’ecoturisme en qualsevol versió (allotjament en cases de pagès, rutes verdes a cavall o amb bicicleta, senderisme, espais naturals protegits, etc.) estan esdevenint més importants a les regions interiors de la península. Navarra ha desenvolupat força aquest sector, i en aquesta línia també hi ha Castella i Lleó, l’Aragó, la Rioja i Extremadura. Sens dubte, un dels atractius més rellevants és el camí de Sant Jaume.
· Els arxipèlags
• Les Balears són una de les imatges turístiques de l’Estat espanyol per excel·lència, i la comunitat autònoma eminentment lligada a aquest sector. L’oferta és, fonamentalment, estacional, de platja i d’esports nàutics, acompanyada dels valors paisatgístics. Mallorca té àrees de turisme de masses (s’Arenal) al costat d’altres de gran exclusivitat (Alcúdia, Formentor, etc.). Menorca ha sabut conjuntar el turisme de qualitat amb el respecte pel medi ambient, mentre que Eivissa ha promocionat una imatge més despreocupada.
• Les Canàries són la comunitat que menys estacionalitat pateix, gràcies al seu clima subtropical. La varietat de les illes també afavoreix la diversitat de l’oferta, que va des de les platges del sud de Gran Canària i Tenerife fins a l’exclusivitat de Lanzarote, passant per les oportunitats que ofereixen els seus grans parcs naturals: Las Cañadas del Teide, Garajonay, Caldera de Taburiente, etc. Especialment a Tenerife hi ha una colònia important de residents estrangers jubilats d’alt poder adquisitiu.
2.4 L’impacte espacial de les activitats turístiques
· En el medi físic
En el medi físic es tendeix a considerar la presència d’activitats turístiques com un element distorsionador, en el sentit que la pressió humana pot acabar destruint les característiques que, precisament, van fer atractiu un espai determinat; però també és cert que en algunes ocasions l’activitat turística ha servit per humanitzar un medi hostil.
A les zones litorals, la manca de depuradores contribueix a la contaminació de les platges amb residus sòlids i líquids; la construcció de dics als ports esportius altera els corrents marins i pot arribar a fer desaparéixer platges; la urbanització massiva de la costa ha construït autèntiques muralles de formigó, fenomen que es coneix internacionalment amb el nom de «marbellització»; en altres casos, la sobreexplotació de les aigües destinades al consum humà ha provocat dèficits en el proveïment i la salinització dels aqüífers. Per contra, en algunes ocasions el turisme ha afectat favorablement el sanejament de certes zones, com en el cas de l’illa de Lanzarote.
La pressió turística sobre les àrees de muntanya pot afectar molt negativament el medi per la desforestació, la pèrdua de zones de pastures, l’alteració de la fauna i la intensificació de l’erosió consegüent, a més de la contaminació per residus, acústica i visual; tots aquests processos poden acabar destruint la riquesa paisatgística i l’equilibri ecològic d’aquestes àrees. Pel costat positiu, determinades actuacions correctes han permès mantenir les activitats tradicionals de la regió, i han redundat en un desenvolupament sostenible.
· En la població
Quant a la demografia, el turisme ha servit per mantenir la població de moltes zones i també per augmentar-la per la capacitat d’ocupació, directa o indirecta, del sector. Això no obstant, s’ha de tenir en compte l’alt grau d’estacionalitat d’aquests llocs de treball, les migracions intraprovincials que es produeixen i els canvis en la mateixa estructura de la població activa, amb transferències d’altres sectors cap a l’hoteleria i, freqüentment, amb aparició de formes de treball submergit.
· En la xarxa d’assentaments
La xarxa d’assentaments també està profundament afectada per l’activitat turística, pel fet que la jerarquia de nuclis actual pot haver representat una ruptura completa i ràpida amb la xarxa existent prèviament, heretada de les condicions històriques seculars. D’altra banda, l’organització de les xarxes de comunicacions s’ha modernitzat i s’ha transformat segons els interessos turístics, especialment a les zones costaneres.
PRÀCTIQUES PER A LA SELECTIVITAT (P.A.U.)
